La Renaixença: Oda “la Pàtria” i Verdaguer

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.


Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

2.1. El poema es pot dividir en dues parts, una estrofa d'enllaç entre elles i una conclusió final. Especifica les estrofes que corresponen a cadascun d'aquests quatre apartats (fixa't en els quatre títols possibles que figuren a 2.2).

La primera part que engloba les dues primeres estrofes( Comiat i enyorança de la pàtria), la estrofa d'enllaç és la tercera (La llengua símbol de la pàtria), després va seguida de dues estrofes més (Elogi de la llengua) i finalment l'estrofa final com a conclusió final (Homenatge al patró.).



2.2. Tria, d'entre els que trobaràs a continuació, el títol més adient per a cada apartat del poema:

a) La llengua símbol de la pàtria. ( tercera estrofa )
b) Elogi de la llengua. ( quarta i quinta estrofa )
c) Homenatge al patró. ( última estrofa )
d) Comiat i enyorança de la pàtria. ( les dues primeres estrofes )


3. Quins elements i temes propis del Romanticisme i de la Renaixença apareixen en el poema.

Expressa els seus sentiments per la pàtria i la llengua, característic de la literatura Romàntica. Presenta exaltació patriòtica i parla de temes històrics, característic de la Reinaxença


4. Per què creus que "La pàtria" es considera símbol de l'inici de la Renaixença.

Perquè just a l'inicia del segle XIX, inici de la Reinaxença, va haver-hi una série de conflictes, com el regnat d'Isabel II, les guerres carlines.


Realitzat per Diana Núñez.